PRESENTACIÓ I INTRODUCCIÓ:
Nosaltres hem elegit un senyor que viu al nostre poble, Benifallet, de nom Antonio Vallespí Badia per fer aquest treball de recerca. Aquest home, en l'actualitat, té 77 anys. Va néixer el 8 de juny de 1930. És conegut com "el Canonge" (de malnom), ja que a sa casa, generacions anteriors a ell, va viure el Canonge de la vila. De fet, tota la vida hi ha viscut allí. L'edifici, situat a l'extrem nord del carrer Escaleta, és cantonera. La porta principal es troba a l'Escaleta, mentre que l'altra façana limita amb el carrer Abadia.
De petit, va viure en primera persona la Guerra Civil, i ja de jove va començar a exercir de músic, a la banda Beni Jazz. Durant la major part de la seua carrera artística, però, fou l'orquestra Potenti qui donà menjar a tota la família. L'Antonio, durant la seva vida laborable, va combinar l'art de tocar el saxo amb la feina de pagès, al seu hort del costat del poble. La Paquita, durant la maduresa, exercia de modista, a casa, conjuntament amb les tasques de la llar.
L'entrevistat va casar-se a l'edat de 28 anys, el 1958, amb Paquita, una jove del poble, amb la qual va tenir una filla, la Mercè. Només té dos nétes: la Marina i la Júlia.
Durant tota la vida la família de l'Antonio ha estat una família humil, de les que es fan envejar. El tractor va ocupar el garatge de casa (antigament el corral) fins els anys 80 quan, amb la majoria d'edat de la Mercè, van veure's obligats a comprar un cotxe.
Actualment està jubilat (des dels 65 anys) i la seua dona és la mestressa de casa. Ell, cada dia, amb la seua bicicleta inseparable, es desplaça fins l'hort de la família, situat actualment a la part sud del poble (a baix del camp de futbol).
Les paraules de l'Antonio durant els diferents encontres que vam tenir amb ell reflectien, a la vegada, una nostalgia pel passat combinada amb una il·lusió incomplida fins ara de veure la fi dels conflictes al món. Unes paraules de sabiduria, sortides de la boca d'un dels personatges amb més cultura de la vila benifalletenca.
L'ESCOLA:
L'Antonio va començar el col·legi cap allà als 6 anys però en venir la guerra es va disoldre l'ensenyansa fins cap l'any 39 quan en tenia 9.
Tota la vida va anar al col·legi del municipi però aquest durant el transcurs del temps va estar situat en llocs diferents del poble. Primer es van establir als baixos de l'ajuntamental. Desprès es van situar al combent on tambè hi anaven noies però no estaven junts i finalment als col·legis que hi ha avui en dia encara que ara mol mès modernitzats. L'escola en que assistia era nomès i exclusivament de nois.
Allí hi va cursar assignatures com les matemàtiques, l'artmètica, la geografía, l'història entre d'altres i sense olvidarse'n de la religió, molt important en aquells temps. El nivell no era molt alt però com sempre n'hi habia de més llestos i de no tant; i tambè n'hi habia que solament i assistien quant plovia. Feien les classes amb castellà, com es evident desprès de tot el que pasava en aquella època. En les aules tambè s'hi trobaven símbols com la Falange, les fletxes, Franco... i abans d'entrar a classe ja els feien cantar Cara el Sol amb la mà a l'aire i resar algún Parenostre abans de sortir.
A l'hora dels patis, els nens, perquè les xiquetes no estaven al mateix pati, jugaven a futbol amb una pilota de draps ja que anteriorment no tenien la qualitat d'ara.
A les classes s'hi agrupaven xiquets de difernts edats ja que llavors no n'hi havíen tants com ara. S'aseien de dos en dos, en pupitres inclinats fets de fusta i amb un tinter i de plom i plumins; la pissarra com les d'ara sense canviar molt i la taula del mestre situada al davant de tot damunt una tarima.
Quan no es sabien una lliçó o feien entremeliadures els impossaven càstics que podien ser copiar el que no t'habies estudiat, les vegades que li apetís al mestre, el típic copet de regle als dits i fins i tot algún copet a la cara; tot aixó un mestre esclar perquè de mestres ni una!, ja que aquest senyor ens a dit que ell no en va tenir mai cap. Va tenir dos mestres un de Ginestar i un altre mallorquí, i segons ell tots dos molt bons homes i amb caràcter però sempre els hi van portar el respecte per davant. Eren mestres que si no ho entenies t'ho tornaven a explicar, ja que eren ensenyats d'abans de la guerra i tambè t'ensenyaven a comportar-te amb educació. Aquella època, ens a dit aquest senyor, la disiplina i el respecte eren impresindibles.
L'horari que complien era molt semblant al d'ara però amb petits extres; feien classes pel matí fins l'hora de dinar i per la tarde i els dissabtes pel matí o per la tarde que va anar a temporades( lo normal era que aquell dia es dediques al màxim a la religió sobretot pels voltants del maig) tambè; en canvi hi va haver temporàdes en que els dijous per la tarde tenien festa.
Com a tots els escolars els hi manavent deures per a casa, i no pocs...Per fer-los usaven la tinta, ja que el bolígraf no s'havia inventat, i el llapis i ho feien en llibretes que escribien fins la tapa i tot per aprofitar-ho al màxim. Tambè ens a contat l'Antonio que feien servir els papers tirats de l'ajuntament i que n'havia que escribien als folis i desprès els borraven. Amb un llibre tenien totes les assignatures, excepte religió que anava a part, i depen del nivell tenies un llibre més senzill o més complicat. Les qualificacions doncs com les d'ara d'1 fins a 10.
Anècdotes del sr. Vallespí durant l'època escolar:
- Quan eren petits es veu que els mestres els hi feien molt de respecte; L'Antonio ens ha contat que se'n recorda d'un cop que ell i els seus amics volien anar al café (en aquells temps l'actual bar) per jugar a billards, però esclar si els mestres els veien els renyaven per no estar estudiant o fent els deures, així que fins que no estes tot acabat ni parlar-ne. L'Antonio ens va dir que un mestre els va veure i els hi va caure una de grossa i que desprès d'aixo quan hi anaven ho feien d'amagat.
-Aquesta es d'un dia que el mestre que tenien va marxar un moment i va deixar la classe sense mestre una hora mes o menys. Resulta que quan va marxar un amic seu es fer "l'amo" de la classe i es va situar davant de la taula d'un company i li va dir:-"Venga que aquí mando yo, ¡venga que mando yo!! Venga tú, que si no te vas te tiro el tintero en la cabeza", aquest va agarrar el tinter de la taula del company i quan la anava a tirar, el company,que estava segut al pupitre, es va acotxar i va tirar tota la tinta per la paret. Desprès el gamberro que habia tirat el tinter a la paret els hi va dir a tots els de classe:-"¡Venga a buscar agua!"i uns quants van anar a les fonts de la plaça a buscar aigua per netejar-ho. Ara, ens va dir l'Antonio que la taca encara esta allí.
LA CASA
L'Antonio ha viscut tota la vida al poble, i sempre a la mateixa casa. Una petita casa
situada al carrer Escaleta, un carrer força poblat, estret i llarg. Ell vivia i encara viu a la cantona d'aquest.
situada al carrer Escaleta, un carrer força poblat, estret i llarg. Ell vivia i encara viu a la cantona d'aquest.La casa com ja hem mencionat abans es petita i consta de tres pisos. Al principi quen era petit la casa tenia poques habitacions peró desprès d'unes reformes n'han quedat cinc més un menjador, cuina i wc. Ell com no va tenir germans va dormir sempre tot sol. Amb ell va viure la seva mare i el seu padri, també el pare, però aquest va morir l'any 39-40 a la guerra.
La seva cuina era petita i amb la distribució com les de l'època. Tenien cuina econòmica i també nevera de gel. Aquesta última va arribar més tard fins desprès de la guerra. Per cuinar feien servir la llenya i els "mistos" per encendre-la. Per rentar la roba habíen de fer cap als safarejos on totes les dones s'hi reunien per fer la bugada, aquesta forma de rentar la roba va durar fins la invenció i comercialització de la "rentadora". Van tenir ràdio però no la van obtenir fins molt tard i amb tot això encara eren dels primers a tenir-ne, cap allà al 57-60. Amb la televisió, el mateix; però també molt tard i el telèfon encara més, fins els anys 79-80.
Amb ells hi vivia "lo matxo" com a la majoria de cases de poble, que disposaven d'algún tipus d'animal com aquest o com per exemple rucs, someres... i altres per l'estil, ja que eren animals de treball que ajudaven molt a fer les feines pesades de l'hort com llaurar.
Per aconseguir l'aigua que utilitzaven tenien que anar a la font de la plaça del poble per tal de poder avastir-se. Hi habia varies fonts pel poble, ben distribuides, per a que la gent poguès recollir-la i endurse-la cap a casa. Amb el tema llum , l'Antonio ens va comentar que sempre van disposar de llum elèctrica i no els hi va calguer fe usos de llums d'oli o de carbur excepte en casos d'averies.
La casa sempre ha estat en peu abans, durant i desprès de la guerra, però un cop va tocar-li un progectil i va destrossar una part de la teulada i alguns pilans i parets. Va ser reformat i amb les reformes van aprofitar de fer la casa mes cap endins ja que el carrèr del costat era la meitat d'estret d'ara i ben just i passaven els "machos" amb la sària.
A casa el "jornal" s'aconseguia del profit de la terra. La seva, era una família de pagesos com la majoria en aquells temps. Hi cultivaven verdures, olivers, atmetllers i garrofers, per a la venda i consum pròpi, també. Com es pot observà tot cultius de secà fins que van començar a plantar tarongers i presseguers, de regadiu. Més tard, amb els diners que guanyava a La Potenti, l'orquestra del poble, també anaven com a jornal cap a casa per la dona, laPaquita, la filla (la Mercè) i ell.
HISTÒRIA I POLÍTICA:
La Guerra Civil (1838-1839):
Tot i que la Guerra Civil va començar el 1936 a nivell estatal, no va ser fins l'any 1938 quan arribà amb totes les seues conseqüències a les Terres de l'Ebre. Una de les escenes més dures de la mateixa, la Batalla de l'Ebre, que s'esdevingué entre Mequinença i Benifallet (i amb fronts oberts constantment a la Serra de Pàndols i de Cavalls), va obligar a evacuar la població civil dels seus municipis.
L'Antonio, veí de Benifallet, com no, va marxar del poble a correcuita junt amb els més pròxims, després d'anunciar-se amb pregons pels carrers de la localitat l'obligació d'abandonar les cases, davant l'inminent frec a frec entre els Republicans i els Nacionals al terme benifalletenc. Llavors, ell tenia vuit anys. Tot i que encara era un nen, recorda amb exactitud tot el viscut durant aquella època calamitosa.
L'Antonio en particular, i la seua família, van traslladar-se a viure durant les dos primeres setmanes al mas de Marelles (partida situada entre Benifallet i Cardó). El fet de marxar cames ajudeu-me va provocar que molts objectes necessaris per a la vida diària es quedessin a la casa de Benifallet: "Durant els primers dies després de l'abandonament del poble, hi baixàvem de nit, per buscar menjar i pertinences personals, quan el front estava a l'altra banda del riu" recorda el nostre protagonista. A més a més, aprofitaven el viatge per anar a cercar algunes eines a l'hort familiar situat al sud del municipi, conegut, com no, com "l'hort del Canonge". Una nit, mentre ell i son pare estaven a l'hort, passà un bombarder pel seu mateix damunt, i, just després de sobrevolar-los, va llençar un míssil a la primera casa del poble (ca Mena). Un edifici que tan sols estava allunyat de l'hort a una distància de 100 metres. Esfereïdor.
La perillositat de ser víctimes dels bombardeigs (ja que el mas de Marelles estava situat a tan sols 2 quilòmetres en línia recta del poble), que cada dia anaven a més, va empènyer a la família Vallespí-Badia a deixar les immediateses de la vila per tal de buscar un lloc més segur.
El nou destí: la partida de Fullola, al terme tortosí. Fullola, situada entre Tortosa i el Perelló, a la Serra del Boix, era un amagatall molt més segur que Marelles. Les bombes no s'hi acostaven, ja que era una zona completament despoblada. Un lloc segur. Allí, l'Antonio, juntament amb son pare, sa mare i son padrí (germà de son pare) hi va passar nou mesos. Però no tot era tan bonic. Igualment, s'havia de fer algun viatge al poble. Els robatoris estaven a la llei del dia. I cap casa s'escapava de patir furts. Cada setmana (a vegades era cada dos), la família feia el llarg trajecte entre Fullola i Benifallet. Un total de nou hores a peu. Nou hores d'anada i nou de tornada, és clar. De nit, sempre per sendera i amb la companyia del matxo. L'Antonio i els seus arribaven al poble, ho supervisaven tot i es quedaven durant un dia a la caseta de l'hort de baix del municipi. A l'endemà, i una altra vegada quan es feia fosc, enfilaven el camí de tornada fins arribar, ja amb el sol parant el cap pel Coll de l'Alba, a Fullola.
Els bombardejos, ja cap al final de la guerra, van sotragar Benifallet. Mig poble va rendir-se al poder destructiu de les bombes. La casa de l'Antonio, cantonera, situada entre el Carrer Escaleta i el Carrer Abadia va ser víctima del desastre. Els bombarders franquistes havien deixat una emprempta inborrable.
I els republicans fracassaren en el seu últim intent d'assalt. L'Ebre havia decidit el final: Franco havia vençut. Males notícies per la família. No obstant, cap dels seus components estava lligat a la política, i, per tant, ningú van patir "danys personals". Els Vallespí-Badia van retornar al poble. Van instal·lar-se, afortunadament, a l'únic racó que quedava d'empeus: la caseta de l'hort. Un hort que els salvà de patir gana, ja que hi cultivaven de tot: des de blat, passant per les olives, fins a enciams. També les gallines, que ponien ous, i els conills, van ajudar a la substistència, això sí, amb certes limitacions, és clar, dels Vallespí-Badia.
Repressió i exili (1939-1940) i post-guerra (1940-1960):
El Pinell, Gandesa, Bot, Corbera, Vilalba, la Fararella... van viure la repressió de ben a prop. Desenes de republicans van morir a mans dels franquistes, durant els mesos posteriors a la Guerra Civil. Però a Benifallet va haver-hi més coneixement. A l'igual que a l'inici del conflicte, encara que era evident la disconformitat entre algunes famílies, no va haver-hi incidents amb víctimes. Bé, sí que van haver-hi, molt pocs però. Es van poder comptar amb els dits de les dos mans els assassinats sobre habitants del municipi, però correren a càrrec de gent forana en camps de concentració i presons (sobretot a la zona de Reus). Entre la gent del poble, era evident una mutualitat cordial. Tothom es respectava; de dretes o d'esquerres. Benifallet fou un clar exemple de pacifisme.
Pel que respecta a l'exiliació de republicans, Benifallet també va tenir l'honor de ser un dels pobles que van veure's menys afectats per aquest fet. Va marxar poca gent cap a França, en comparació d'altres pobles del voltant. Algun amic de l'Antonio abandonà la localitat per culpa de les ideologies polítiques dels seus pares. Però, afortunadament, foren escassos casos.
Com hem comentat anteriorment, tan l'Antonio com la seua família no passaren gana, encara que el menjar era més escàs que abundant, és clar. Tots els aliments principals els produïa la família (verdures, fruites, ous, carn...). Era l'època del pa negre, que el·laboraven i pastaven ells mateixos, i les cartilles de racionament, que teníen "un cupo" com ens conta el nostre protagonista. També "l'abadejo" era un dels aliments principals de la dieta dels principis dels 40: "era una de les classes de peix més barat".
Però la pitjor tragèdia possible va desdibuixar tots els esquemes familiars. L'Antonio es quedà sense pare pocs mesos després de la fi de la guerra. El sr. Vallespí morí a causa d'una malaltia infecciosa i deixà la família reduïda a tres components: mare, padrí i xiquet.
L'Antonio, que per aquell temps tenia uns 10 anys, va tornar al col·legi. Va romandre-hi fins als 12 anys. "Afortunadament, era un dels que més assistia a classe" ens confessa. Ja vivint a la casa del Carrer Escaleta, reconstruïda de les ruïnes, l'entrevistat se'n recorda que la gent del poble principalment vivia de les mines de carbó (la majoria, al Pinell de Brai), de les fàbriques de guix i de les finques grans que donaven jornals als treballadors. També el Balneari de Cardó ocupà a molta gent local, en el que seria un període difícil a causa de la pobresa. L' spa es veuria obligat a sucumbir a principis dels 60, quan el Sr. Alcoverro va decidir tancar les portes del que havia sigut un dels millors balnearis de tot l'Estat.
A la vegada, l'estraperlo era habitual. La gent de Benifallet i dels pobles del voltant canviaven oli per arròs, principalment. Baixaven fins al Delta, on, d'amagat, intercanviaven una matèria per una altra. I els maquis anaven i venien, de mas en mas. L'Antonio recorda la presència d'aquests, però d'una forma molt moderada.
Les coses anaven canviant. Per a uns per a bé, i pels altres per a mal. Val a dir, però, que el nostre protagonista odia les dictadures: "TOTES LES DICTADURES SÓN DOLENTES!!". Així doncs, ja en aquella època, tot i que era d'una forma superficial per la seua edat, ja sentia refús per l'absolutisme. Aquest aplicà a alguns carrers noms com "Calle Calvo Sotelo" o "Avenida del Generalísimo". Tampoc els símbols feixistes van quedar-se enrera, tot i que amb menor nombre que en poblacions veïnes: "a les dos entrades del poble van col·locar-hi les Cinc Fletxes de la Falange". Encara ara, la part sud del poble (on s'han construït les piscines més rescentment), es coneix amb el nom de "Les Fletxes". L'Església no es lliurà, i una creu de ferro que perdurà fins els anys 80 situada a la façana, presidia la "Plaza Mayor".
Pel que fa als alcaldes, l'Antonio manté el cap intacte. Se'n recorda de carrera de tots els caps visibles que ha tingut el poble des de quan va néixer: "Monclús i Anselmo van ser els alcaldes durant la República, mentre que el primer alcalde franquiste fou Blai. El van succeir Pere Vidiella, Alfonso Lluís i finalment Llorenç Vallespí, que va agafar el càrrec als anys 50 fins a l'inici de la democràcia".
EL RIU EBRE:
Els records d'infància vora el riu:
Durant el transcurs de la Guerra Civil, Benifallet va sortir molt mal parat per les bombes. I els republicans, que es trobaven al marge esquerre del riu, és a dir, al marge del poble, van contraatacar mitjançant un pont de barques pel riu. Però l'Antonio recorda que "a l'endemà pel matí, quan ja havíen passat a l'altra banda uns quants centenars de soldats rojos, van sobrevolar-lo una sèrie de bombarders que van destruir el pont construït la nit anterior pels republicans".
Després del retorn de la família al poble, el nostre protagonista, com no, va fer-se "amic del riu". Juntament amb els seus amics, s'anava a banyar a les aigües d'un Ebre força clar. Era habitual fer carreres d'una banda a l'altra del riu entre els companys. També durant les Festes Majors es feien "cossos" pel riu. La gent que volia participar es tirava a l'aigua des de l'antic pas de barca.
L'Antonio també pensa amb les dones que anaven a rentar. "A l'hivern, quan el riu baixava ple, les dones, entre elles, ma mare, anaven a rentar als safareigs, que s'alimentaven de la mateixa aigua del riu. En canvi, a l'estiu, quan el nivell estava baix, les ames de casa anaven a rentar al mateix riu, concretament al baixador de Blanquet".
Ja més avant, quan el nostre protagonista tenia uns 15 anys, se'n recorda que la gent, venint de la Vall (antiga estació ferroviària situada a Benifallet de la línia de la Val de Zafán), creuava el riu a l'altura de la Sénia. La Sénia, una partida de Benifallet situada al marge esquerre del riu, quedava just enfront de la Vall. Allí, lloc on desemboca el Canaletes, hi ha una zona on fàcilment, quan l'aigua baixa moderadament, es pot creuar el riu. L'Antonio, com és lògic, també va fer-ho diverses vegades.
El transport pel riu:
Llaguts, no llaüts. Un patrimoni històric per Benifallet. De fet, llagut és sinònim de Benifallet. Els components d'algunes famílies, com aquell qui diu, neixien i morien al riu. Però no tot és passat. L'exemple més clar: un veí de l'Antonio, el conegut com a "Pepe del Seno", que enacara dóna molta guerra (en el bon sentit de la paraula), va treballar fins la desaparició del pas de barca amb els llaguts, al riu.
Tornant al passat, el nostre estimat Antonio se'n recorda dels camins de sirga: "Els matxos, que arrossegaven els llaguts amb la seua pròpia força riu amunt, estaven connectats amb les embarcacions mitjançant cordes. A vegades, en alguns trams del riu, difícils per l'accés dels animals, eren els homes qui tiraven de les cordes. I quan hi havia la sort que bufava el vent, els llaguts desplegaven les seues magnífiques vel·les per ascendir aprofitant la força eòlica".
Famílies senceres com "los Banyots" i "los Blaios", que baixaven carbó des de les mines de Mequinença fins les fàbriques de ciment (totes dues al Terme Municipal), es dedicaven únicament a l'art dels llaguts (sol els homes, és clar). També una mica més avant, tot i que coincidiren amb l'època àlgida de l'ofici, "los Blanquets" coincidiren amb els llaguts que transportaven carbó. "Los Blanquets", però, transitaven amb guix. L'extreien d'una finca situada entre Rasquera i Benifallet, el baixaven cap al poble primer amb els mateixos llaguts pel riu i posteriorment amb camions per la carretera. A ca Blanquet aprofitaven la matèria bona de la pedra, l'ensacaven i de nou, ja carregat amb sacs al llagut de la família, es posava en venta al públic.
La construcció dels pantans entre Benifallet i Mequinença va obligar a la desaparició del transport de carbó pel riu, a l'igual que el de guix. Les preses de Mequinença, Riba-Roja i Flix van abolir la història del poble en general. Des de la construcció d'aquests murs i fins a principis dels 90, els llaguts van haver de conformar-se amb servir de base per una plataforma que permetia passar els cotxes, els tractors i les motos a l'altra vora del riu. La famosa "barca" va morir definitivament el 1991, amb la construcció del Pont del Llaguter que va permetre als habitants del poble en general passar a estar comunicats amb el món contemporani de forma moderna.
Tot es té que dir: el Pont va tornar a donar vida al poble, després de molts d'anys de comunicacions per carretera que s'havien quedat incompetents envers el desenvolupament del país.
LA POTENTI:
La Potenti. Un valuós patrimoni històric de Benifallet. Perfectament comparable amb els llaguts o l'Ermita de la Mare de Déu de Dalt. La Potenti, sinònim de crear art, de crear música, de les mans d'uns homes que tenien meravellada a tota Catalunya i part de l'Aragó. La Potenti, un nom que encara es manté als records de melancòlics d'arreu de les Terres de l'Ebre. Uns mags al servei de l'espectacle. Una de les millors orquestres de la història d'aquestes terres. La Potenti. Qui no la recorda?
L’Antonio, junt amb son iaio d’un dels realitzadors d’aquest treball (Pau Folqué), va ser un dels impulsors primer de la banda Beni Jazz, i després de l’orquestra Potenti, a Benifallet. Era temps de pobresa. Però res va impedir a una sèrie de joves emprenedors locals iniciar-se en el món de la música. Un món que els alimentaria professionalment durant molts d’anys, arribant a ser una de les formacions més reconegudes arreu de Catalunya.
Rememorem el passat. La Roca Potenti, submergida a l'Ebre a la part nord de Benifallet, va donar nom a l’orquestra creada per la joventut del poble. L’activitat del grup va tenir una trajectòria imparable, arribant a tocar en els balnearis més luxosos dels Pirineus, deleïtant a alguns dels rics espanyols amb més prestigi de l’època, les nit de cap d’any. La música fou protagonista a Benifallet des del 1949 fins el 1981. Trenta-dos anys d’emocions fortes per a la localitat i pels components del grup. Trenta-dos anys que van permetre afirmar que, al nostre poble, si hi ha ganes, les coses es poden fer d’una manera més que excel·lent.
Els inicis:
Tot té un principi. Viatgem a l’any 1949. Encara en plena postguerra, un mossèn tivenxà pujava fins al poble cada setmana per ensenyar solfeig a un grup de joves d’entre 15 i 20 anys interessats pel món musical. No cal dir que l’Antonio no faltava a cap classe. Alguns, durant aquesta època, ja es van quedar a mig camí.
El successor del capellà (que no va acabar d’agradar als benifalletencs) fou el Sr.Font de Móra d’Ebre. També només ensenyava solfeig, la base necessària per a qualsevol músic. Però, com en l’anterior cas, la música no acabava d’arrencar amb potència a la vila.
El següent: Alberto, de Paüls. Amb aquest “mestre” es van comprar els primers instruments per tal de que els nois aprenguessin a tocar-ne algun. Però marxà escaldat del poble, ja que va estafar a les famílies, comprant instruments de segona mà, tot fent-los pagar a preu de nous.
Però els nois volien aprendre música fos com fos. I el primer gran mestre que van tenir va fixar-se amb el talent d’alguns joves com l’Antonio, que, tot i no rebre gaires classes de saxòfon fins la data, ja el dominava prou bé. Joan Monclús, director de la Banda de Música de Tortosa, va començar a polir diamants en brut, per tal d’extreure’n músics de primera qualitat.
La creació de la Banda de Música de Benifallet:
I el gran salt arribà. De la mà d’un altre expert en l’àmbit, el Sr. Trinitario, encara apreciat i recordat per tots els benifalletencs, va crear-se la primera banda musical local de la història. La Banda de Música de Benifallet debutà l’estiu del 1949, a Sant Carles de la Ràpita. Però molts pocs mesos després, amb l’arribada de la majoria d’edat per molts dels components del grup, la mili va tornar a desmontar els seus plans.
El nostre protagonista, destins de la vida, no va fer-la. Era fill de mare vídua, i, per tant, es va lliurar de fer el servici a les ordres d’un país endarrerit. Bé, més aviat es va lliurar de fer el servici a les ordres d’una dictadura que feia auto-propaganda a tort i a dret (a part del No-Do i altres) utilitzant fins i tot les monedes com a instrument propagandístic optimista. L’Antonio se’n recorda perfectament del que hi posava en algunes monedes: “Franco, Caudillo por la Grácia de Diós”.
I els companys tornaren de la mili a finals del 50. La banda havia sobreviscut durant aquest període de temps, això sí, amb un nombre molt reduït de músics. I de cop tornà a ser la d’abans: la banda local, amb la major part de la joventut implicada. Feia goig de veure.
La Potenti. Un valuós patrimoni històric de Benifallet. Perfectament comparable amb els llaguts o l'Ermita de la Mare de Déu de Dalt. La Potenti, sinònim de crear art, de crear música, de les mans d'uns homes que tenien meravellada a tota Catalunya i part de l'Aragó. La Potenti, un nom que encara es manté als records de melancòlics d'arreu de les Terres de l'Ebre. Uns mags al servei de l'espectacle. Una de les millors orquestres de la història d'aquestes terres. La Potenti. Qui no la recorda?
L’Antonio, junt amb son iaio d’un dels realitzadors d’aquest treball (Pau Folqué), va ser un dels impulsors primer de la banda Beni Jazz, i després de l’orquestra Potenti, a Benifallet. Era temps de pobresa. Però res va impedir a una sèrie de joves emprenedors locals iniciar-se en el món de la música. Un món que els alimentaria professionalment durant molts d’anys, arribant a ser una de les formacions més reconegudes arreu de Catalunya.
Rememorem el passat. La Roca Potenti, submergida a l'Ebre a la part nord de Benifallet, va donar nom a l’orquestra creada per la joventut del poble. L’activitat del grup va tenir una trajectòria imparable, arribant a tocar en els balnearis més luxosos dels Pirineus, deleïtant a alguns dels rics espanyols amb més prestigi de l’època, les nit de cap d’any. La música fou protagonista a Benifallet des del 1949 fins el 1981. Trenta-dos anys d’emocions fortes per a la localitat i pels components del grup. Trenta-dos anys que van permetre afirmar que, al nostre poble, si hi ha ganes, les coses es poden fer d’una manera més que excel·lent.
Els inicis:
Tot té un principi. Viatgem a l’any 1949. Encara en plena postguerra, un mossèn tivenxà pujava fins al poble cada setmana per ensenyar solfeig a un grup de joves d’entre 15 i 20 anys interessats pel món musical. No cal dir que l’Antonio no faltava a cap classe. Alguns, durant aquesta època, ja es van quedar a mig camí.
El successor del capellà (que no va acabar d’agradar als benifalletencs) fou el Sr.Font de Móra d’Ebre. També només ensenyava solfeig, la base necessària per a qualsevol músic. Però, com en l’anterior cas, la música no acabava d’arrencar amb potència a la vila.
El següent: Alberto, de Paüls. Amb aquest “mestre” es van comprar els primers instruments per tal de que els nois aprenguessin a tocar-ne algun. Però marxà escaldat del poble, ja que va estafar a les famílies, comprant instruments de segona mà, tot fent-los pagar a preu de nous.
Però els nois volien aprendre música fos com fos. I el primer gran mestre que van tenir va fixar-se amb el talent d’alguns joves com l’Antonio, que, tot i no rebre gaires classes de saxòfon fins la data, ja el dominava prou bé. Joan Monclús, director de la Banda de Música de Tortosa, va començar a polir diamants en brut, per tal d’extreure’n músics de primera qualitat.
La creació de la Banda de Música de Benifallet:
I el gran salt arribà. De la mà d’un altre expert en l’àmbit, el Sr. Trinitario, encara apreciat i recordat per tots els benifalletencs, va crear-se la primera banda musical local de la història. La Banda de Música de Benifallet debutà l’estiu del 1949, a Sant Carles de la Ràpita. Però molts pocs mesos després, amb l’arribada de la majoria d’edat per molts dels components del grup, la mili va tornar a desmontar els seus plans.
El nostre protagonista, destins de la vida, no va fer-la. Era fill de mare vídua, i, per tant, es va lliurar de fer el servici a les ordres d’un país endarrerit. Bé, més aviat es va lliurar de fer el servici a les ordres d’una dictadura que feia auto-propaganda a tort i a dret (a part del No-Do i altres) utilitzant fins i tot les monedes com a instrument propagandístic optimista. L’Antonio se’n recorda perfectament del que hi posava en algunes monedes: “Franco, Caudillo por la Grácia de Diós”.
I els companys tornaren de la mili a finals del 50. La banda havia sobreviscut durant aquest període de temps, això sí, amb un nombre molt reduït de músics. I de cop tornà a ser la d’abans: la banda local, amb la major part de la joventut implicada. Feia goig de veure.
De la banda al ball, amb Beni Jazz:
El pròxim repte: millorar com a banda i crear una orquestra a la vegada. I de les mans del Sr. Trinitario fou possible. Nasqué la “Beni Jazz”, la qual va començar a tocar en públic a l’antic cinema del poble. La projecció i la vocació era evident. Allò podia arribar molt lluny.
El projecte definitiu; la Potenti:
Era l’inici dels 50 i tan la Banda com la Beni Jazz ja funcionaven amb certa independència. L’últim director: Castellnou. Deixà preparada per obrir-se
definitivament al món, ja al 1952, l’orquestra. I de Beni Jazz es transformà a Potenti, el nom de la qual quedà enregistrat al “Sindicato Nacional del Espectáculo”.
Joan Monclús, Castellnou, però sobretot l’impulsor ferm de tot això, el Sr. Trinitario, van deixar format un grup d’artistes nats. I el més important: amb la base del poble, que perdurà fins el final del grup, als 80.
La Potenti es començava a conèixer pels poble de l’Ebre. Tot i que en altres pobles, com Rasquera, Tivenys o Paüls, també existien altres formacions musicals, sempre van existir molt bones relacions entre els benifalletencs i els veïns dels altres municipis.
L’Antonio, amb el seu saxo, anava a ensajar un parell de cops a la setmana, juntament amb tots els altres components de l’orquestra. Els fluxos de músics d’aquí cap allà eren habituals, però, en comparació amb l’actualitat, molt minsos. Algun company dels formats a la localitat va marxar a tocar amb orquestres dels pobles veïns, però, com hem dit, la base sempre va ser del poble. I com no, músics d’algun poble dels voltants van recalar a la Potenti.
La consolidació de la Potenti:
A poc a poc l’orquestra anava agafant renom. Eren els finals dels 50 i ja era habitual que els músics, sobretot a l’estiu, fessin llargues estades per tocar fora del poble. Van voltar-se tots els racons del Pirineu tan català com aragonès, com també les províncies de Tarragona, Lleida, Osca, Saragossa, Terol o Castelló.
Al poble exercien tan d’orquestra com de banda. Ca Frasés, al principi, i el cinema (ball per la tarde i cine per la nit) més tard, es quedaven abarrotats per ballar al son d’aquella música meravellosa. Les tardes de diumenge en les quals no tenien concertada cap actuació, tocaven pels vilatans benifalletencs. La gent, després d’anar al futbol, es reunia al cinema, per passar una tarde de diumenge encantadora.
Per les Festes Majors, del 7 a l’11 de setembre, en Honor a la Mare de Déu de Dalt i a Sant Francesc d’Assís, interpretaven la típica jota benifalletenca a la plaça, on la Pubilla Major era la que encapçalava el Cap de Dansa. També per la nit, tradició que encara es conserva, com el Cap de Dansa, la gent es reunia a la Plaça Major per saltar, ballar i gaudir una estona al ritme de la jota. I la Potenti, qui sinó, posava l’ingredient principal: la música. Des dels més petits fins els músics, vivien aquells moments amb passió i alegria. L'Antonio i el seu saxo gaudien de debò.
Les jotes, quelcom que portem molt arrelat els benifalletencs, són, per a nosaltres, imprescindibles. Com és el cas dels bous en altres pobles (a Benifallet no són tradició), ho portem a la sang. Les Festes Majors, sense jotes, no serien Festes Majors. Hi ho devem a la Potenti. Realment van fer molt per a mantenir viva una flama que, esperem, es mantingui viva per molts d’anys.
La culminació d’una història memorable:
Anaven passant els anys i els músics anaven envellint. Coneguts per mitja Catalunya i per mig Aragó, corrien els finals dels 70. Centenars d’excitants actuacions a les seues espatlles explicaven el gran èxit del conjunt. Un conjunt format per la base de casa, però que al que mai va pujar-li l’èxit al cap. Un conjunt humil, molt humil. Tan humil que els seus components mai van poder viure únicament de la música. En el cas de l’Antonio, combinava, com hem explicat, l’art de tocar el saxo amb l’art de cultivar la terra.
L’última gran actuació de la Potenti a fora del poble van realitzar-la a Andorra, la Nit Vella de 1980. El millor balneari de la ciutat d’Andorra la Vella, llavors ja de cinc estrelles, tancava oficialment l’últim teló que va engalanar la gran actuació dels benifalletencs. Homes que acaronaven els 50 anys i que amb una simple bufada o un simple cop sec a la bateria deixaven bocabadats als rics que pagaven el gust i les ganes per passar una luxosa nit al millor balneari andorrà.
L’any 1981 culminaven definitivament la seua carrera, fent l’última actuació en públic, on sinó, al lloc que va veure’ls iniciar-se en aquesta història memorable: a Benifallet. Aquelles últimes jotes interpretades per la Potenti foren molt especials per a tothom. Tot l’orgull per la tasca realitzada fins llavors, tots els coneixements innumerables... van permetre interpretar les últimes jotes de debò a Benifallet. S’acabava una era imborrable. Des de llavors fins ara, ningú ha aconseguit tocar amb exactitud aquelles estrofes tan elegants. Tot i que continuen éssent jotes, i amb la màgia que les caracteritza, els hi fa falta aquell “punt benifalletenc” per acabar d’arrodonir-les.
Ja més cap aquí, el 1991, el poble va decidir brindar un homenatge a aquella nissaga de músics que tants bons moments els van fer passar. Amb la recent inauguració del nou Casal Municipal, la gran orquestra Potenti, aquella que va sorgir a partir de la iniciativa d’un grup de joves que només volien aprendre música, va interpretar alguns dels temes que van tocar durant la seua dilatada carrera. La majoria de músics i vocalistes de l’història de l’orquestra van reunir-se conjuntament per fer vibrar, definitivament, per última vegada, als benifalletencs i benifalletenques. Bé, i als de fora també. El Casal va quedar-se petit per homenatjar a aquells artistes. D’aquesta manera, sonà l’últim “Som los músics”, cançó creada als anys 60 pels components de la Potenti. Una cançó que era com l’himne de l’orquestra, i que se sabien de memòria des de Vielha fins a la Ràpita.
D’aquesta manera va culminar-se una història memorable, un dels protagonistes principals de la qual fou l’Antonio, inseparable del seu saxo. D’aquesta manera va culminar-se una història insustituïble, que segueix ben viva al cap de molta gent. D’aquesta manera, tan humil i a la vegada tan perfecta, va culminar la història de l’orquestra de Benifallet: la Potenti.
El pròxim repte: millorar com a banda i crear una orquestra a la vegada. I de les mans del Sr. Trinitario fou possible. Nasqué la “Beni Jazz”, la qual va començar a tocar en públic a l’antic cinema del poble. La projecció i la vocació era evident. Allò podia arribar molt lluny.
El projecte definitiu; la Potenti:
Era l’inici dels 50 i tan la Banda com la Beni Jazz ja funcionaven amb certa independència. L’últim director: Castellnou. Deixà preparada per obrir-se
definitivament al món, ja al 1952, l’orquestra. I de Beni Jazz es transformà a Potenti, el nom de la qual quedà enregistrat al “Sindicato Nacional del Espectáculo”.Joan Monclús, Castellnou, però sobretot l’impulsor ferm de tot això, el Sr. Trinitario, van deixar format un grup d’artistes nats. I el més important: amb la base del poble, que perdurà fins el final del grup, als 80.
La Potenti es començava a conèixer pels poble de l’Ebre. Tot i que en altres pobles, com Rasquera, Tivenys o Paüls, també existien altres formacions musicals, sempre van existir molt bones relacions entre els benifalletencs i els veïns dels altres municipis.
L’Antonio, amb el seu saxo, anava a ensajar un parell de cops a la setmana, juntament amb tots els altres components de l’orquestra. Els fluxos de músics d’aquí cap allà eren habituals, però, en comparació amb l’actualitat, molt minsos. Algun company dels formats a la localitat va marxar a tocar amb orquestres dels pobles veïns, però, com hem dit, la base sempre va ser del poble. I com no, músics d’algun poble dels voltants van recalar a la Potenti.
La consolidació de la Potenti:
A poc a poc l’orquestra anava agafant renom. Eren els finals dels 50 i ja era habitual que els músics, sobretot a l’estiu, fessin llargues estades per tocar fora del poble. Van voltar-se tots els racons del Pirineu tan català com aragonès, com també les províncies de Tarragona, Lleida, Osca, Saragossa, Terol o Castelló.
Al poble exercien tan d’orquestra com de banda. Ca Frasés, al principi, i el cinema (ball per la tarde i cine per la nit) més tard, es quedaven abarrotats per ballar al son d’aquella música meravellosa. Les tardes de diumenge en les quals no tenien concertada cap actuació, tocaven pels vilatans benifalletencs. La gent, després d’anar al futbol, es reunia al cinema, per passar una tarde de diumenge encantadora.Per les Festes Majors, del 7 a l’11 de setembre, en Honor a la Mare de Déu de Dalt i a Sant Francesc d’Assís, interpretaven la típica jota benifalletenca a la plaça, on la Pubilla Major era la que encapçalava el Cap de Dansa. També per la nit, tradició que encara es conserva, com el Cap de Dansa, la gent es reunia a la Plaça Major per saltar, ballar i gaudir una estona al ritme de la jota. I la Potenti, qui sinó, posava l’ingredient principal: la música. Des dels més petits fins els músics, vivien aquells moments amb passió i alegria. L'Antonio i el seu saxo gaudien de debò.
Les jotes, quelcom que portem molt arrelat els benifalletencs, són, per a nosaltres, imprescindibles. Com és el cas dels bous en altres pobles (a Benifallet no són tradició), ho portem a la sang. Les Festes Majors, sense jotes, no serien Festes Majors. Hi ho devem a la Potenti. Realment van fer molt per a mantenir viva una flama que, esperem, es mantingui viva per molts d’anys.
La culminació d’una història memorable:
Anaven passant els anys i els músics anaven envellint. Coneguts per mitja Catalunya i per mig Aragó, corrien els finals dels 70. Centenars d’excitants actuacions a les seues espatlles explicaven el gran èxit del conjunt. Un conjunt format per la base de casa, però que al que mai va pujar-li l’èxit al cap. Un conjunt humil, molt humil. Tan humil que els seus components mai van poder viure únicament de la música. En el cas de l’Antonio, combinava, com hem explicat, l’art de tocar el saxo amb l’art de cultivar la terra.
L’última gran actuació de la Potenti a fora del poble van realitzar-la a Andorra, la Nit Vella de 1980. El millor balneari de la ciutat d’Andorra la Vella, llavors ja de cinc estrelles, tancava oficialment l’últim teló que va engalanar la gran actuació dels benifalletencs. Homes que acaronaven els 50 anys i que amb una simple bufada o un simple cop sec a la bateria deixaven bocabadats als rics que pagaven el gust i les ganes per passar una luxosa nit al millor balneari andorrà.
L’any 1981 culminaven definitivament la seua carrera, fent l’última actuació en públic, on sinó, al lloc que va veure’ls iniciar-se en aquesta història memorable: a Benifallet. Aquelles últimes jotes interpretades per la Potenti foren molt especials per a tothom. Tot l’orgull per la tasca realitzada fins llavors, tots els coneixements innumerables... van permetre interpretar les últimes jotes de debò a Benifallet. S’acabava una era imborrable. Des de llavors fins ara, ningú ha aconseguit tocar amb exactitud aquelles estrofes tan elegants. Tot i que continuen éssent jotes, i amb la màgia que les caracteritza, els hi fa falta aquell “punt benifalletenc” per acabar d’arrodonir-les.
Ja més cap aquí, el 1991, el poble va decidir brindar un homenatge a aquella nissaga de músics que tants bons moments els van fer passar. Amb la recent inauguració del nou Casal Municipal, la gran orquestra Potenti, aquella que va sorgir a partir de la iniciativa d’un grup de joves que només volien aprendre música, va interpretar alguns dels temes que van tocar durant la seua dilatada carrera. La majoria de músics i vocalistes de l’història de l’orquestra van reunir-se conjuntament per fer vibrar, definitivament, per última vegada, als benifalletencs i benifalletenques. Bé, i als de fora també. El Casal va quedar-se petit per homenatjar a aquells artistes. D’aquesta manera, sonà l’últim “Som los músics”, cançó creada als anys 60 pels components de la Potenti. Una cançó que era com l’himne de l’orquestra, i que se sabien de memòria des de Vielha fins a la Ràpita.
D’aquesta manera va culminar-se una història memorable, un dels protagonistes principals de la qual fou l’Antonio, inseparable del seu saxo. D’aquesta manera va culminar-se una història insustituïble, que segueix ben viva al cap de molta gent. D’aquesta manera, tan humil i a la vegada tan perfecta, va culminar la història de l’orquestra de Benifallet: la Potenti.
.bmp)
